Al campus de la universitat no hi han de patrullar pistolers. Les úniques armes de foc que han posat els peus al recinte universitari, sempre amb el permís de la rectora de torn (si no fos així seria més greu), han estat de policies. Cal, amb certa urgència, una postura sòlida, conseqüent, legal, que impedeixi l’entrada d’armes de foc al campus, sense excuses. L’essència d’una pistola és servir per a matar. Prou que ho tasten arreu de món en mil conflictes, i bé que ho han tastat també estudiants, com a Grècia el 2008, en què un jove manifestant morí abatut a trets per l’arma d’un poli.
Tot i semblar-ho, no pretenem entrar per ara en un debat centrat en el fet policial i armamentístic, per sort és molt menys que això.
El desencadenament del cas és el reguitzell de multes més o menys justificades que l’atenta policia local de Ciutat ha anat posant aquest curs intermitentment. Fa poc més d’una setmana, vàrem contemplar com dos d’ells gaudien redactant i redactant les infraccions, delint-se perquè aparegués el propietari del vehicle, amb la qual sorneguers feien veure que dialogaven, ja que no en van perdonar ni una.
En la batuda anterior, l’operació «multa» va dur com a reacció la convocatòria d’una concentració de rebuig a la presència policial. Fórem un centenar tirant llarg. La sort del cas va venir de la planta baixa del Jovellanos. Allí s’hi celebrava, a la mateixa hora, un deliciós banquet a base de canapès, dàtils amb bacó, canviar, foie del bo, vi, cava i qui sap què més. No era per menys, val a dir-ho, car s’hi reunia la flor i nata del Govern de les Illes i la nostra rectora amb tota la comitiva rectoral, amb l’inseparable Cels (net i polit, barbó ben retallat, somriure condescendent...) I es va fer el miracle. No sense entrebancs, s’aconseguí de fer entrar tothom a la gala del convit. I vinga bullanga, vinga crits i càntics antirepressius. La sala era una olla bullent. Les cares dels polítics eren un quadro. N’hi havia un que feia esforços per engolir un dàtil que se li havia quedat entravessat al coll. El vicerector d’estudiants s’eixugava la suor amb un mocador de roba; feia estona que suava, car suara, abans que a ningú, el conserge l’havia fet avisar del xàfec que els estava a punt de caure al damunt. A la nostra rectora no li vérem la cara entre la multitud. Al nostre president l’acordonaven discretament una homenassos. La crispació, els càntics continus dels manifestants —Som estudiants, no delinqüents!—, anaven encongint l’espai fins que hagueren de fugir. Els nostres president i rectora al capdavant, somrient el primer i mossegant-se els llavis la segona, avançaven per l’estret camí que obrien els estudiants, per la sala, per l’escala, per l’entrada —Prou repressió!— fins que ja eren fora i érem pocs els que encara els seguíem. Curiosament, els dos cotxes oficials del nostre president estaven estacionats damunt línia groga. 90 + 90 = 180 euros. Estranyament, no duien multa.
Tot i que ens hem allargat en explicar aquest succés, acabem reprenent el tema d’aquest article.
Creiem que l’ordre i la justa convivència dels que conformam la Universitat de les Illes Balears els hem d’assegurar nosaltres mateixos. Els universitaris d’aquest país hauríem de ser un exemple de comportament. Nogensmenys, som els qui més allarguem la nostra formació intel·lectual, l’elit científica d’aquesta terra. Creiem que de tot això no en som prou conscients. El desprestigi de la universitat s’accelera. Bolonya ha devaluat el nivell, en general s’han encarit els estudis, retallada pressupostària + inversions privades = vendre’s, criminalització dels estudiants crítics, promoció dels servils, desmotivació general... No bufa vent de popa, però no ha de servir d’excusa. Aquesta situació de passivitat afavoreix l’autoritarisme, perquè davant decisions injustes no hi ha oposició real i efectiva, hores d’ara.
La qüestió de l’estacionament ha de ser resolta per nosaltres. Creiem que, de la mateixa manera que resulta imperdonable deixar el cotxe damunt la vorera, enmig d’un pas zebra o en plaça de minusvàlid, podem decidir a dreta llei que un carrer ara sense sortida o un preciós descampat a tocar del metro són llocs idonis per deixar estacionar. Doncs, no. Gràcies en part a la passivitat, la nostra rectora ho té bé per deixar entrar un parell d’hores un parell de policies, perquè s’hi facin l’agost, i qui sap si van a mitges. Perquè aquesta és l’altra, tota sanció econòmica que generi el campus s’ha d’ingressar al pressupost de la UIB. Prou de deixar-nos prendre el pèl i els doblers!
A.S.G., estudiant de la UIB
