16/6/10

La UIB tendrà armariets

Desprès de reunir-nos amb la vicerectora d'infraestructures hores desprès de realitzar una roda de premsa en la qual, entre d'altres temes, s'ha tocat la qüestió dels armariets des del SEPC volem manifestar:


Desprès de dos anys de pressió des del SEPC, i d'anys de protestes individuals de molts alumnes, la implantació d'armariets als diferents edificis de la universitat és, a la fi, més aprop que mai.

Avui el SEPC ens hem reunit amb la vicerectora d'infraestructures de la UIB, la qual ens ha mostrat un estudi de màxims sobre la implantació d'armariets que ja s'havia compromès a comanar. Amb aquest estudi es fa la primera gran passa: de cara a l'octubre s'espera tenir un segon estudi aprofundint sobre el primer i la intenció és incloure la seva aplicació a les partides pressupostàries del 2011, per mor de l'elevat cost previst.

Des del SEPC celebram aquesta passa endavant i esperam que el procés no es returi d'ara endavant i i que finalment puguem gaudir d'un servei d'armariets desprès de tants anys d'espera.


SEPC – Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans / 16-06-10



[UIB] Roda de premsa




El SEPC ha realitzat avui una roda de premsa per tal de valorar alguns dels aspectes més destacats d'aquest curs. La temàtica de la roda de premsa ha girat en torn a tres punts principals:
  1. -Deficiències d'infraestructures i armariets
  2. -Consell d'Estudiants
  3. -Valoració de la implantació de l'EEES a la UIB


  • Valoració de la implantació de l'EEES a la UIB

Com ja es sap, aquest curs 2009-2010 s'ha aplicat a la Universitat de les Illes Balears el pla de Bolonya. Aquest pla ja fou durament criticat abans de la seva implantació i foren molts els estudiants que sortiren al carrer, tant als Països Catalans com a la resta d'Europa, per manifestar-hi el seu rebuig. Ara, desprès de la seva aplicació, no sols es mantenen les crítiques que empenyeren a milers d'estudiants a sortir al carrer, sinó que la implantació del Pla de Bolonya a la UIB també ha originat nous problemes.

Des del SEPC som conscients que era necessari realitzar un canvi en el model educatiu; ara bé, la implantació del Pla de Bolonya no era la solució i no ha fet més que augmentar el problema. Cal encetar un debat profund sobre l'educació i cal un canvi, però aquest canvi no ha d'enfocar-se sols als estudis universitaris, sinó que cal un canvi des de la base, s'ha de canviar el sistema des de l'arrel.

No cal tornar a repetir els mateixos arguments que ja s'anaren donant el curs passat sobre el que suposaria l'aplicació del Pla de Bolonya (privatització de l'educació, encariment de les matricules, dificultats per compaginar els estudis amb la feina...), sinó que anam a parlar dels problemes concrets que ha suposat a la nostra universitat.

  • En primer lloc, volem denunciar la massificació a les aules que s'ha donat en algunes assignatures comunes entre diverses carreres, com ha estat cas del Ramon Llull, on els estudiants de Filosofia, Llengua i Literatura Catalanes, i Espanyoles, Estudis Anglesos i Història comparteixen sis assignatures comunes. En aquestes assignatures, a principi de curs ens vàrem trobar amb l'absurda situació de que els alumnes no cabien dins les aules. Davant la situació, s'acabà per obrir un quart grup i, tot i que el nombre d'alumnes a l'aula s'arribà a disminuir, aquest encara seguia sent excessiu (sobretot si recordam que un dels suposats objectius d'aquest nou pla era precisament el de fomentar la relació entre professors i alumnes).
    Sabem que el problema de les aules no es deu a directament a la implantació del Pla de Bolonya, sinó a la mala planificació que es va fer des de la Universitat de les Illes Balears. Tot i així, també cal posar en dubte la utilitat i la necessitat d'algunes d'aquestes assignatures.

  • En segon lloc, caldria comentar l'arbitrarietat amb la que s'ha aplicat i s'ha adaptat el nou pla a les diferents assignatures. Part del professorat sovint s'ha trobat perdut a l'hora d'organitzar les seves classes, alguns han optat per agafar sols alguns trets del sistema del Pla de Bolonya o per desentendre's del que estava previst en la guia docent... en definitiva, cada professor ha actuat com ha cregut oportú, o convenient, demostrant així que l'aplicació del nou pla no està gens controlada ni supervisada i, sobretot, que no s'estava preparat per adoptar-lo

  • Un altre punt a criticar és el de la mala distribució dels horaris, una distribució que en alguns casos provoca que els i les estudiants hagin d'estar des del dematí fins l'horabaixa a la UIB. Aquest problema ja existia amb el Pla antic, i des del SEPC volem denunciar que no s'hagi fet res per arreglar-lo. A més, aquests mals horaris afecten especialment als alumnes dels Graus ja que són moltes les assignatures en que l'assistència és avaluada, pel que no queda altre alternativa a passar el dia sencer a la UIB, amb totes les conseqüències que això comporta, com es el fet de no poder treballar, per exemple.

  • Finalment, caldria criticar el sistema d'avaluació continua. Si bé es cert que amb aquest sistema el pes dels exàmens ha disminuït, el fet d'haver d'estar entregant treballs, pràctiques i memòries durant tot el curs i fins i tot el mateix dia de l'examen resta molt de temps d'estudi. Un altre aspecte criticable d'aquest sistema és que en algunes assignatures s'arribin a donar fins a tres punts de la nota final pel fet d'assistir a classe. Avaluant, d'aquesta manera, la presència a classe de l'alumne i no els seus coneixements en la matèria.


  • Deficiències d'infraestructures i armariets

Durant aquest curs, el SEPC s'ha centrat molt en un tema del qual començàrem a parlar ja el curs passat. Es tracta del tema dels armariets al nostre Campus.

El curs passat, vàrem recollir entre l'alumnat 1.000 firmes de suport a una demanda que aquest curs hem tramès formalment a la Universitat a començament de curs.

La nostra demanda era clara: la necessitat de comptar al Campus amb un servei d'armariets. Els motius de la nostra demanda són clars i són els mateixos que, de fa molts d'anys, han dut a molts d'estudiants queixar-se personalment als vicerectors responsables. Aquests motius són molts i els hem anat repetint durant més d'un any. Bàsicament tots s'entenen a partir de punts clars: la distància del Campus de qualsevol poble i de Palma mateix; el fet que molts d'estudiants necessiten traginar qualque cosa més que un paper i un bolígraf...

Al cap i a la fi no és mal d'entendre: el campus està pensat perquè els estudiants hi puguem fer vida, per mor d'això hi tenim un poliesportiu, per mor d'això hi tenim espais on dinar i per mor d'això hi tenim bars.

I és que l'únic rebost a què qualsevol estudiant pot aspirar en aquest campus és el seu propi cotxe. És interessant remarcar aquest aspecte: la Universitat bé que mostra el seu interès per reduir l'ús del cotxe i promocionar el transport públic, però pel que fa a traginar coses, els usuaris de cotxe tenen totes les facilitats del món i els de transport públic, ara per ara, no en tenen cap.

Tornant a l'actual curs: com bé hem dit vàrem fer saber el nostre raonament sobre aquesta qüestió al vicerector d'Estudiants de la Universitat en una reunió formal. En aquesta reunió, la nostra demanda en va sortir reforçada pel propi vicerector, que l'entenia i donava fe que era una demanda històrica a la nostra universitat i un assumpte en definitiva important.

L'únic problema era que la decisió no podia ser seua sinó de la vicerectora d'infraestructures, qui té realment la competència d'aprovar la instal·lació d'armariets al campus.

També ens hi reunírem. La sensació no fou tan bona i ens trobàrem amb qualcunes excuses absurdes, però en definitiva el missatge que ens en duguérem fou bo: la vicerectora d'infraestructures entenia el nostre raonament i acceptava que la demanda era important. El punt més positiu de la reunió fou que en sortírem amb el compromís per la seua part de comanar un estudi sobre la implantació dels armariets arran del qual començar a fer feina i decidir si es podien implantar, on, i com.

Aquest estudi es faria, segons la seua paraula, el passat febrer. Puntualitzam que la aquesta reunió s'esdevengué a començaments de novembre.

La darrera setmana de febrer, vàrem qüestionar mitjançant correu electrònic la vicerectora sobre l'estat de l'estudi. Vàrem rebre un correu escrit en un to prou desagradable en el qual ens instava a tenir paciència perquè febrer encara no havia acabat. Puntualitzà que l'estudi es començava el febrer però podia acabar perfectament per març.

Fent cas omís a les males formes amb què ens respongué i entenent el seu raonament, esperàrem. Però no esperàrem a març, ni tan sols a abril. Va ser a mitjan maig que enviàrem un nou correu a la vicerectora d'infraestructures demanant per l'estat de l'estudi, després de 3 mesos d'espera sense rebre'n cap nova. L'estat de dit estudi, tres mesos després del temps fitat, era de començat però encara no acabat. En aquests darrers correus que intercanviàrem sobre l'estat del tema, ja se'ns adjuntava l'excusa d'haver tengut molt feina en altres camps i anar endarrerits en temes com el d'aquest estudi. Finalment. Som a mitjan juny i aquest estudi no està enllestit, i si ho està no se'ns ha comunicat res tal i com havíem pactat.

Hem cregut important treure a la llum totes aquestes consideracions perquè des del SEPC hem acabat la paciència en un tema molt important per als estudiants, com ja hem explicat.

Ens agradaria creure que ningú té la voluntat d'enganyar-nos ni riure's de nosaltres, però quatre mesos per fer un estudi de les condicions exposades són un excés. Són un excés inadmissible tenint en compte el tema de què parlam, de la seua condició de reivindicació i necessitat històrica al campus.

Per tot això, des de SEPC lamentam profundament, i des de la més sincera decepció, la deriva en el no-res que ha tengut una demanda en la qual ningú ha gosat contradir els nostres raonaments. L'única arma que s'ha fet servir per aturar aquest progrés han estat les excuses, les llargues esperes i l'incompliment de paraula.

Aprofitam l'avinentesa per criticar, ja en general, l'escala de prioritats en aspectes de mobilitat i infraestructura a la universitat. Mentre la burocràcia s'encarrega que els armariets esperin i deixa caure excuses vergonyoses que parlen de dificultat de gestió, s'aprova un projecte de peatonalització de la zona sud del campus que suposa una despesa econòmica realment elevada. Que quedi clar que no tenim res contra d'aquest projecte, senzillament que és una cosa que costa una dinerada i que no hem sentit demanar mai a cap estudiant... tot i això, aquest projecte i altres al llarg dels anys han passat descaradament per davant d'un problema que preocupa i ha preocupat a moltíssims d'estudiants i seguirà preocupant eternament fins que s'hi posi remei.

En aquest tema, poden temptar la nostra paciència, però sabem que tenim raó, mil firmes d'estudiants de fa un any avalen aquesta lluita i més que en podrien ésser. És per això que des de SEPC anunciam que seguirem amb la protesta fins que aconseguim els que milers d'estudiants al llarg dels anys han sospirat amb tota la raó del món.

Ja per acabar amb el tema de mobilitat, sobre el qual SEPC ha fet molta de feina enguany, ens agradaria manifestar el nostre agraïment al Consorci de Transports de Mallorca per la seua capacitat de correcció en el tema de l'admissió de bicicletes al metro, i la seua voluntat de millora en el servei de préstec de bicicletes.

Així mateix, celebram també la recent aparició aquest curs de l'Oficina de Gestió Ambiental i Sostenibilitat de la Universitat, amb la qual hem pogut discutir sobre aquests i altres temes més puntuals relacionats amb mobilitat i medi ambient, que faran ben segur una bona feina al campus, com ja la duen fent aquest mig any.


  • Consell d'Estudiants

Un altre dels temes que consideram especialment importants de tractar en aquest final de curs és el del Consell d'Estudiants.

El Consell d'Estudiants ha arribat a final de cicle enguany i aquest final de cicle l'ha acabat amb un vergonyós curs sencer d'inactivitat total. Durant més de mig any no ha complit el seu objectiu de representar els estudiants i estar-hi a disposició.

Des del SEPC esperam que, en aquest nou cicle, el Consell d'Estudiants sigui capaç de rectificar els mecanismes que calgui per a assegurar-se que una situació no es repetesqui, perquè qui ho pagam som tots els estudiants.

D'altra banda volem parlar també d'aquest canvi de cicle, concretament de les eleccions que han tengut lloc aquesta primavera al Consell d'Estudiants. Consideram aquestes eleccions com a ridícul democràtic: gairebé la meitat de carreres no han pogut votar perquè, o bé no tenien candidats electes o bé tenien el mateix nombre o menys candidats electes que llocs a elegir.

Al Sindicat ens plantejam quina legitimitat representativa pot tenir un Consell d'Estudiants, si la participació dels estudiants és de ridícul estrepitós.

Creim que hem d'assenyalar la Universitat com a responsable d'aquesta falta absoluta d'interès per part dels estudiants per aquest organisme; no és cap novetat que la participació en unes eleccions al consell d'estudiants tenguin un fracàs en participació.

Trobam insuficient la estimulació que la Universitat fa perquè el Consell tengui bona salut i els Estudiants el coneguin i el tenguin com a referent, i ens sembla tristíssim que la situació actual descansi sota la total desconeixença: la majoria dels estudiants no saben com funciona el Consell d'Estudiants ni quines possibilitats té. I més trist encara és assegurar que molts d'estudiants ni tan sols saben de la seua existència.

Aquest problema també el volem lligar a altres situacions paregudes relacionades amb altres organismes de la Universitat, com podria ésser la Sindicatura de Greuges, que té la missió de protegir els drets dels alumnes i mediar entre ells i la Universitat, i que moltíssims d'estudiants tampoc.

Per tot això, el SEPC demanam a la Universitat de cara al futur una major implicació en la difusió, promoció i dinamització d'organismes que podrien ésser tan importants com el Consell d'Estudiants però que, per mor de la deixadesa, els estudiants romanen aliens al que els hauria de ser propi.

3/6/10

Manifest per la vaga del sector públic

LLUITANT ATURAREM LES RETALLADES
LLUITEM PER L'ENSENYAMENT PÚBLIC!

Esforç, sacrifici, comprensió... paraules que darrerament sentim per totes bandes en forma de súpliques dels nostres governants per fer-nos empassar una bateria de mesures d'allò que en diuen ajustament econòmic. Resulta força extrany, doncs no fa masses anys, en aquest país hi havia bonança econòmica, i precisament conceptes com esforç, sacrifici i comprensió estaven ben presents en el dia a dia de la classe treballadora. Aleshores el creixement econòmic es debia a dos elements fonamentals: un model productiu basat en l'especulació financera i del sòl, la construcció i el turisme; i una estructura laboral basada en la precarietat. L'increment de la riquesa nacional era notable, però la distribució de la mateixa, per bondats del capitalisme i la propietat privada, va premiar els empresaris especuladors enlloc dels treballadors precaris. Estava clar que aquesta situació de limbo socioeconòmic no podia perllongar-se massa i l'arribada de la crisi va deixar a tothom glaçat.

En quatre anys els governs han passat de vantar-se de la solidesa econòmica de que gaudíem, a fregar el ridícul estratosfèric per no haver intervingut una estructura econòmica on les finances i la producció s'aguanten amb pinces. Així, que els governs i la patronal ens vinguin amb romanços de que sigui la classe treballadora qui capitalitzi la factura de la crisi econòmica és per molts motius un símptoma de que no compartim els mateixos principis. Primer, perquè en cap cas són els treballadors, els responsables de les negligències en matèria de planificació econòmica que ens han portat a la crisi; i segon perquè ja en el seu dia va ser la classe obrera la que va permetre amb els nostre esforç, sacrifici i comprensió una bonança econòmica que només serví per incrementar les desigualtats socials al nostre país.

Nogensmenys sembla que la classe política no està precisament interessada en atendre les legítimes exigències de la classe obrera, sinó que està cuinant amb la patronal i altres lobbies de pressió, un àpat sencer de retallades contra els drets de la classe obrera i els serveis públics. De moment ja ens han servit l'aperitiu amb el paquet de mesures amb que el govern espanyol pretèn eixugar l'enorme dèficit pressupostari. Reducció de sou als treballadors públics, congelació de pensions, retallades pressupostàries en serveis públics bàsics com educació, sanitat o dependència, reducció d'inversions i partides en matèries claus pel canvi d model econòmic... però el més calent és a l'aigüera, perquè de primer plat tindrem reforma laboral, de segon reforma de les pensions i de postres privatitzacions de serveis públics. Tota una vianda indigesta que més ens val refusar no només amb una vaga del sector públic, sinó que és imprescindible respondre un conflicte, que és essencialment de classe, amb una vaga general combativa.

La situació a l'ensenyament no és inherent a la conjuntura política de retallades de salaris i drets laborals i concessions al sector privat, sinó que els cants de sirena ja han alertat de que el règim contractual dels treballadors de l'ensenyament públic tendirà cap a la substitució de les places funcionarials per places laborals i que el model d'escola concertada agafarà preponderància per sobre de l'escola pública. A més a més s'aturen les inversions en centres educatius de manera que l'increment de la població escolar haurà de ser assumit per l'actual xarxa, cosa que comportarà pitjors condicions de feina i estudis i per tant una important davallada en la qualitat de l'ensenyament.

Les universitats ja han estat avisades de que amb urgència han de prendre mesures d'ajustament econòmic i de contenció del dèficit. Algunes ja s'han avançat i les fórmules brillen per la seva originalitat: increment de les taxes a les matricules dels estudiants; cobrament per l'ús de serveis bàsics com el campus virtual, l'aparcament o l'equipament informàtic; eliminació de matèries i/o grups; política laboral basada en la contractació zero i/o acomiadaments; congelació d'inversions en infraestructures... Tot una mostra de la voluntat de situar la innovació i la recerca com a pilars fonamentals del nou model econòmic que ens ha de servir per sortir de la crisi.

Definitivament als estudiants el futur ens agafa una tonalitat cada vegada més fosca. L'aplicació del Procés de Bolonya, amb la introcucció del model d'estudiant a temps complet, que impossibilita la compaginació dels estudis amb una feina de qualitat ens aboca a una situació econòmica cada cop més precària. A més a més sota l'excusa de la crisi ens volen apujar les matrícules, els bitllets de transport, els preus dels àpats, els lloguers d'habitacions en residències i habitatges, cobrar-nos per serveis indispensables... i alhora pretenen retallar les beques i eliminar la segona convocatòria d'exàmen! Com es pensen que aguantarem el curs vinent?

Malgrat que tot això ens agafa a les acaballes del curs acadèmic, i que molts de nosaltres tenim el cap exclusivament als exàmens, cal que fem un parèntesi i apostem altra vegada pel combat estudiantil. Les mesures de contenció pressupostària aprovades per les administracions públiques, però també per les direccions universitàries, no ens ajuden en aquest context de crisi, sinó tot el contrari ens suposa un important greuge cap a la nostra delamada economia estudiantil. A l'emsems no podem girar la vista a les profundes reformes estructurals que estan traçant governs i patronals i que afectaran als contractes de treball i a les pensions, és a dir al nostre futur socioeconòmic. És doncs temps per plantar cara a les autoritats que han dictaminat aquestes mesures i que el moviment estudiantil uneixi les forces amb el moviment obrer per poder preparar una veritable ofensiva de classe!



Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans
Països Catalans, juny de 2010